Quan l’home ja no hi sigui, encara tindrem Humanitats per anys. A l’hora foscant sempre hi ha una llum que no vol morir. Quan l’home va començar a ser, en aquest precís moment van néixer les Humanitats. No en un sentit com l’actual, naturalment, però sí amb una actitud i una intenció de saber semblants, i amb una consciència anàloga per l’inefable, el misteri i l’emoció. Més enllà del corpus cultural i de l’experiència humana de segles i segles, existeix una necessitat vital que no s’explica només per la raó. Què són, doncs, les Humanitats? Quina actitud i quin gest les van fomentar? Penso, per exemple, en una singular composició entre mirar els astres (la natura), el rostre de l’altre i a un mateix. Són només tres imatges; n’hi ha moltes més. Però deixem que sigui la filòsofa Marina Garcés qui ens ofereixi una definició prou precisa. La podem trobar en el pròleg del llibre col·lectiu de recent aparició, Humanitats en acció, publicat per Raig Verd: “(…) entenem les Humanitats no com un conjunt de disciplines …

  A Catalunya ho hem viscut durant dècades. A Espanya, en menor mesura, també. Parlo de l’eterna divisió dins de l’esquerra i del centreesquerra, sovint traumàtica. Múltiples són els motius, però un fet sembla comú a totes les situacions: les ferides triguen a cicatritzar. El darrer cas que hem conegut: l’enèsima dissensió a Podemos. Aquest cop, però, l’esvoranc és més profund. Íñigo Errejón, un dels seus fundadors, es presentarà a les eleccions a la Comunitat de Madrid sota el paraigua de la plataforma que lidera l’actual alcaldessa de la capital espanyola, Manuela Carmena. No ho farà doncs dins les llistes del seu partit. Tanmateix, allò que ha molestat més als altres líders de Podemos és que ho hagi fet per la porta del darrera, sense avisar-los, ignorant les seves intencions. Errejón ja ha dimitit com a diputat al Congrés dels Diputats per aquesta formació, la qual ja ha anunciat que presentarà la seva pròpia llista electoral a la comunitat madrilenya. Tot plegat, doncs, és una pèssima notícia. A més, es produeix en un moment d’efervescència …

  Que hem de canviar moltes coses que no funcionen d’aquest món, és evident. El capitalisme ha fracassat, només ha tingut en compte la vessant més competitiva de l’home, obviant que som, sobretot, éssers cooperatius i solidaris. Una minoria concentra la major part de la riquesa, un fet cada vegada més accentuat. Mentre, una gran part de la població del planeta continua immersa en la pobresa. La socialdemocràcia, amb alguna excepció, va deixar de ser d’esquerres i es va dedicar a ser un fidel servidor del neoliberalisme. L’esquerra més a l’esquerra, hereva del comunisme, li ha faltat més convicció, més radicalitat democràtica, menys dogmatisme. L’esquerra ecologista i/o llibertària ha aportat idees engrescadores, però encara segueix sent minoritària. Hi segueix havent un ampli camp per explorar, per seguir avançant en la democràcia i en els drets humans. Tanmateix… Tanmateix, en els darrers temps s’estan imposant arreu tesis ultradretanes. És un fracàs de la mateixa civilització, no una alternativa humana i humanista al capitalisme més salvatge (de fet, molts d’aquells es senten còmodes dins d’aquest sistema). És …

  La Nau ha complert mig any. La travessia començava, tot just, quan entrevèiem l’estiu. Ara, a punt d’entrar a l’hivern, continua fent camí. Hi ha hagut dificultats, és cert, però la il·lusió i el compromís són més vius que mai. Ens interessen moltes coses. Per això tenim ganes de parlar-ne; la curiositat, ja se sap, pot ser insaciable. La Nau, tot i la seva modèstia, desitja fer sentir la seva veu, serena però contundent alhora, sobre diversos temes i fenomens. Ens preocupen moltes coses que s’esdevenen en el món d’avui. L’hora és feixuga, incerta. La incertesa no necessàriament és negativa (més aviat al contrari), però la realitat, convulsa, on tot sembla que ha de ser blanc o negre, s’acaba imposant. Aquí, i a tot arreu. La mentida i l’exageració deliberades, utilitzades la majoria de vegades com a arma política, apareixen vencedores, en detriment de la veritat. Proliferen discursos inflamats d’odi. La perversió del llenguatge s’ha convertit en quelcom habitual. La desraó es fa camí a cops de colze. Són preocupants, i perillosos, al cap …